Etiquetas

sábado, 4 de febrero de 2012

Homo Deus – cap. II - El sargent


Quan va entrar a l'hospital va haver de presentar-se al que seria el seu equivalent d'un sargent durant l'objecció. No podia ser d'altra manera, amb una adaptació lamarckiana, com una mena de mutació laboral, tan sols li mancava l'uniforme, però tot en ell li recordava alguns milicos d'ullals torts, com deia el seu pare.

La cara rodona, grassonet, uns cinquanta anys, de mirada dura, amb un to de veu acostumat a manar infermeres i residents, potser fins i tot metges, en tot allò que representava la seva tasca de gestió..., i el bigotet. Aquella mena de batalló dens de formigues labials, d'un color un xic esvaït pel temps, que a la seva ment sempre associava amb qui vestia de verd, o de gris, o de blau. No portava cap mena d’uniforme, però no li calia, el projectava.

El pare de l'Eduard, militar, havia vist com, després de vint-i-cinc anys de mili encoberta, el seu fill passava olímpicament de tal concepció i es declarava objector. No és que es tractés de quelcom extraordinari, era molt més comú del que altra gent podia pensar. Sovint els amics i veins comentaven entre ells que de mili ja n'havien fet prou a la seva vida. Fins i tot les dones, ja abans que els americans hi pensèssin, tenien un peu a l'exèrcit, sovint es deia que la dona d'un subtinent tenia els galons de tinent, almenys a les llars on qui manava realment era la dona, que eren el més habitual, de vegades subtilment, de vegades amb una claredat diàfana.

Però vés per on, semblava que les coses no eren tan diferents a la banda civil. Va haver de demanar permís per entrar a parlar amb aquell sargent civil, que el va fer esperar uns deu o quinze minuts per mostrar clarament el seu ascendent. Fins i tot quan ja era dins va continuar treballant amb uns papers per tal de continuar amb aquella comèdia idiota . Una comèdia que, tot i ser clara per a l'Eduard, i per això menys eficaç, el possava dels nervis per la seva imbecilitat supina. Continuava treballant amb la vista clavada sobre uns papers que ja devia saber de memòria perque el formulari no tenia més de vuit o deu conceptes curts. L’Eduard va llegir-ne el contingut a l'inrevés, només per passar l'estona. Ni tan sols es tractava de paperam relacionat amb ell, era un simple full d'assignació de tasques, una fotesa que segur ja havia revisat aquell mateix matí.

Va parlar molt poc, el temps imprescindible per assabentar l'Eduard de les seves obligacions i deures, sense esmentar-ne els drets que devien existir per equilibrar el conjunt. El sargent de civil no es va poder estar d'insinuar, segons ell amb una certa subtilesa educada, segons l’Eduard amb una manca de tacte que feia riure per infantil, que tot allò ell ho feia a desgrat. Només li faltava dir que a tota aquella colla d'objectors insolidaris amb la pàtria els arreglaria ràpid les seves manies, devia pensar en la legió o en alguna fantasmada del mateix nivell.

Amb certa gent és impossible discutir, i d’altra banda llavors no era un moment adequat. Al acabar de parlar amb ell, al despedir-se, l'Eduard va estar temptat de quadrar-se i saludar, i demanar-li permís per retirar-se, però l'impuls ple de rauxa, tot i ser intens, es va mantenir al nivell que li pertocava, i simplement va marxar d'allà, acalorat i pensant que no podia haver començat pitjor. De l'uniforme se n'havia parit, i les bates blanques ja eren quelcom habitual per a ell, però si havia de tenir gaire relació amb gent com el sargent sanitari, fent aquella mena de mili descafeinada, ho passaria malament.

viernes, 3 de febrero de 2012

Homo Deus – cap. I - La carta


La música tranquila del pianista el va fer tornar a un passat no massa llunyà. L'Eduard no recordava exactament d'on venia aquell record, simplement era allà, demanant pas amb una insistència estranya. Però mentre ho anava recordant va identificar-ne l'origen, el lligam. Una conversa telefónica, inacabada, amb un amic metge, poc després d'haver escoltat la mateixa música, una música que havia escoltat per primer cop uns anys abans, una tarda de Novembre, després de sortir de l'hospital.

Uns mesos abans feia calor, era estiu, prop del tranquil mes d'Agost, quan la ciutat semblava haver-se convertit en una entitat silenciosa i un xic morta. Moribunda, però tot i així gaudint dels vespres i les nits, la seva frontera marítima es convertia en punt de trobada fresca i alegre. Tanta gent es reunia en aquell indret, que l'ajuntament havia de posar maquinària a fer veure que treballava, a la part alta de la ciutat, per tal de mantenir equilibrat aquell elefant obés, per tal d'evitar que tot s'anés al fons del mar i es quedèssin sense votants a les municipals...

Aquell estiu va arribar a la bústia quelcom que l’Eduard desitjava es perdés dins el caòtic món de Correus. Però no es va perdre. Per alguna mena d'estranya llei natural, tot allò que vols perdre t'ho trobes cada dia, t'hi entrebanques al sortir de casa, mentre allò que vols guardar i mantenir té massa sovint data de caducitat, com els iogurts, o simplement no apareix mentre esperes com un badoc davant la bústia, o potser arriba, massa tard, després d'haver visitat mig món, quan tu ja has marxat, quan ja és tard per tot si el missatge és important.

Aquell dia el correu va ser nombrós. Moltes factures, moltes cartes clarament comercials que no calia ni obrir per llençar, alguna postal de qui tenia la sort de viatjar quan altres treballaven i que semblava fruïr sàdicament de l'enveja de qui la rebia..., i un sobre gran. Allò, ja mig oblidat els darrers mesos..., allò havia arribat. Allò era davant seu, sobre la taula, dins un sobre de color salmó, dens i pesat..., una llosa que l'enfrontava a la realitat. Havia arribat la llista d'opcions per a l'objecció, la PSS, li deien.

La temptació d'engegar-ho tot a fer punyetes i declarar-se insubmís va passar de puntetes per la seva ment, gairebé sense voler fer soroll. No hi havia rés que el fotés més que haver de seguir algunes de les convencions de la societat on l'havia tocat viure, i aquesta era una de les més fortes, una de les més idiotes, ridícules i patètiques. Però aquell cop va acabar per guanyar el seu jo assenyat i prudent, un xic conservador, que va aconseguir convèncer al seu altre jo, clarament transgressor i d'un cert regust sociòpata, pensant que almenys podria intentar que aquell temps servís per a alguna cosa de valor per a altra gent, unes gotes d'altruisme dins el beuratge un xic egoista on tothom acaba per beure i viure.

Uns dies més tard, quan finalment va sortir de la reunió a l'edifici de la maternitat, només sabia que havia d'anar a un hospital molt gran i de molta anomenada. No sabia rés més. Per uns moments va existir la possibilitat de quedar-se al mateix edifici, i fer tasques de caire administratiu, o informatives, o simplement fer de noi dels encàrrecs, però al final no va poder ser. Tot i ser d'un avorriment aclaparador, hagués estat agradable poder treballar en aquell edifici.

L’edifici tenia, per fora, un aire clarament fora del temps, fora de la pròpia ciutat, a mig camí entre l'irrealitat britànica més clàssica i l'irrealitat, molt més comú, de les infinites sèries americanes sobre el món de la medecina. Per dins..., per dins recordava alguna oficina de cinema, una d'aquelles oficines de més d'una planta, on els editors, o els periodistes, treballaven en despatxos amb vistes laterals, com tots, però també, tot i que parcialment, amb vistes inferiors i superiors, quelcom que tenia un estrany efecte de distorsió de l'espai de treball, quelcom que era atractiu i a l'hora neguitós.

Però ell no es podria quedar allà, perquè havia d'anar a l'hospital de la vall, on curiosament no hi havia cap vall, meravelles del pensament humà. Podia tenir sort i, com alguns coneguts, perdre unes quantes hores no fent altra cosa que llegir, i a estones guiar amb paciència alguns pacients, cansats de l'espera i no gaire pacients, a la sala correcta. Una sala d'on sortirien al cap de pocs minuts, deu a tot estirar, amb aquella cara entre la incomprensió més absoluta i la idolàtrica sensació de que tots els seus neguits i maldecaps els havien desat en aquella taula, després d'aquella confesió curta i inconnexa, i després de rebre la penitència que l'oracle vestit de blanc havia escrit en aquell paper, amb caracters cabalístics que només els escollits coneixien...

També podia haver de pringar el màxim legal i fer de tot. La mateixa paraula, tot, obria massa opcions desconegudes, l'enfrontava amb l'indefinit i el posava nerviós, preocupant-lo innecessàriament abans d'hora, com era habitual en ell. En aquell moment l'objecció no es presentava precissament com una mena de voluntariat, sinó més aviat com una mena d'obligació, i aquesta subtil diferència el feia afrontar la tasca, encara indefinida, amb un cert neguit i amb poques ganes. Un neguit que s'agreujava per la pròpia indefinició de què hauria de fer en realitat.

Quedaven en un passat molt llunyà els seus desitjos infantils d'estudiar medecina i arribar a descobrir una cura pel càncer. Quedaven molt lluny també els seus més forts anhels, el desig de conèixer la ment humana i fer-se neurocirurgià, decisió en part equivocada perquè amb el temps i els metges que va anar coneixent va descobrir moltes realitats que s'allunyaven massa d'aquell concepte potser massa romàntic, segurament massa jolivudenc. En aquells moments, abans d'anar a l'hospital i descobrir què faria, la medecina no representava el que ell pensava havia de ser, era simplement un dogall, potser diferent de vestir de caqui o de blau i saludar a gent que enlloc de guanyar-se el respecte, simplement l'exigia, però al cap i a la fi un dogall que l'oprimia.

miércoles, 1 de febrero de 2012

Gestalt (I)


Miguel está sentado ante una mesa llena de pantallas con diagramas y ecuaciones, bebiendo café a sorbos pequeños, exactamente un sorbo cada treinta segundos. Entre sorbo y sorbo orienta su visión de izquierda a derecha, pasando por todas las pantallas, una y otra vez, deteniéndose en una, cabeceando, murmurando en voz baja, saltando a la siguiente, una y otra vez, una y otra vez, mientras golpea rítmicamente con el bolígrafo en la mesa (click-click, click-click-click).

- Oye, en la cuarta pantalla, la tercera condición está mal, siempre es falsa- dice una voz a su espalda, sobresaltándolo, haciendo que parte del café salte del vaso de cartón a la camisa, y haciendo caer el bolígrafo de Miguel al suelo.

- Como dices? A ver..., ostras! Luis, tienes más razón que un santo! Dios bendito! Una semana! Llevo cinco malditos días y cuatro noches toledanas dándole vueltas al puñetero esquema, tu pasas por aquí, le echas un vistazo y, bingo! problema resuelto. Como narices haces eso, figura?

- Si te lo explico tendría que matarte – bromea Luis – En realidad si te lo explico me tomarás por un iluminado, y en todo caso dentro de unos minutos creerás que ha sido pura chamba, así que da igual. – responde Luis encogiéndose de hombros.

- No! No! En serio, Luis! Sabes bien que mi curiosidad no admite preguntas sin respuesta, ni respuestas sin pregunta, ni cosas por saber. Coño, si a veces me siento como la portera de 13 rue del Percebe!. Dime como has resuelto eso en un suspiro, por favor!.

- Bueno, - dice Luis – es algo un poco difícil de explicar sin parecer pedante. Podríamos decir que tengo una especial sensibilidad para captar de golpe la estructura de las cosas, y ver sus defectos, los elementos no equilibrados y las rupturas de simetría. Es como una especie de visión Gestalt.

- Gesqué? - bromea Miguel – Mandelocualo? Que palabro es ese?

- Si hombre, ponte ahora como la de “la sufície?, ezo que eh lo que eh?”, -  responde riendo Luis - ahora vas y me dices que no has oído el palabro en la vida, con tu gusto por las humanidades.

- Bueno, sí, lo he oído alguna vez, pero no veo que tiene que ver con detectar problemas o ver defectos, la verdad, pensaba que era algo sobre ilusiones ópticas o algo así – dice Miguel, con el semblante algo confuso.

- Yo te lo explico - dice Luis – verás como tiene que ver. La Gestalt es, como dices tu, un palabro, en este caso un palabro alemán, que quiere decir “forma” o también “estructura”. En realidad el término suele asociarse a una corriente psicológica en la que su axioma principal es “El todo es mayor que la suma de sus partes”, seguro que la frase la has oído mil veces.

- Pues me suena – responde Miguel – parece de la misma familia que la frase “Tiran más dos tetas que dos carretas”, aunque en ese caso las partes suelen parecer mayores que todo el resto.

- Ja ja ja – ríe Luis – bueno, la psicología Gestalt diría que en este caso se debería aplicar el principio de simetría, aunque no siempre se cumple.

- Sigo sin ver la relación – comenta Miguel – que implica esa frase del todo y las partes en cuanto a detectar los problemas tan fácilmente?

Mira, déjame explicártelo poco a poco – dice Luis – verás como se llega. Para empezar, imagina que aplicas ese axioma a la percepción, por ejemplo al sentido de la vista, en algo muy cotidiano. Cuando miras a una persona, no lo haces por partes (venga, no vayas por ahí, ya sé que si es una mujer seguramente si que la mires “por partes”, pero seamos un poco serios, vale?).

El caso es que no dirás que has visto dos brazos, y dos piernas, y un torso, y una cabeza, y una melena rubia, y una falda negra hasta media rodilla, y unos zapatos rojos, y una blusa blanca, y un bolso beige, y unos pendientes de plata, y un pañuelo azul cielo, y unas gafas de sol. Lo que dirás es que has visto a una mujer (el todo), y sin embargo, si tu percepción está bien afinada, podrás describir las partes que conforman ese todo aunque la hayas mirado tan solo unos segundos.

Pues bien, si afinas tu percepción en la Gestalt, en ver el todo y sus partes a la vez, entonces esa observación se puede integrar en tu mente de tal forma que puedas detectar elementos que rompan esa estructura global que has percibido con solo echar un vistazo. No sé, por ejemplo si se rompe la simetría porque solo lleva pendientes en la oreja izquierda, o porque la blusa le queda fuera de la falda en la parte derecha, o porque lleva algo torcidas las gafas de sol. La rotura de simetría es una de esas cosas que pueden servir para detectar fallos, aunque en este ejemplo tenga poca relevancia.

Entonces, donde puede tener relevancia? – pregunta Miguel – aunque ya solo ser capaz de captar la esencia de una mujer como explicas me parece interesante.

Por poner un ejemplo, – le responde Luis sonriendo - en hacer que un compañero de trabajo deje de perder los días buscando el error en sus diagramas y ecuaciones, viendo donde se rompe la simetría y donde está el punto de ruptura.

Así de fácil? Un vistazo rápido y yastá? – pregunta Miguel.

Sí…, así de fácil si quieres verlo así. – comenta Luis – Esta visión Gestalt y la memoria fotográfica me vienen “de serie”, es como los que nacen con el oído absoluto, que pueden detectar incluso si una pieza se interpreta con una afinación diferente al La de 442 Hz.

Pues nada…, cada vez que me quede encallado solo tengo que llamarte, no? – pregunta Miguel sonriendo.

Solo si luego me invitas a una birra – responde Luis – que esto de la Gestalt me da mucha sed.

viernes, 27 de enero de 2012

Records de joventud


Envellia ràpidament i caòtica. Recordava, més que no sentía, els canvis que es produïen al seu sí, i ja no tenía control sobre aquests canvis. Era una mena d'observador passiu de la seva pròpia existència. La sensació d'aillament era intensa, i creixia continuament. No trobava res fora de si mateix que pogués servir com a referència estable, i considerava sense sentit la possibilitat de cercar aquesta àncora dins seu. La seva existència no semblava tenir cap finalitat, i fins i tot li havia estat negat el consol de culpar algú que no fos ell mateix, car la seva solitud havia estat una constant des de l'inici de la seva consciència.

Així, en aquest estat d'agonía més o menys benvinguda, passà el temps, fins que va perdre el contacte amb gran part de si mateix, fins que va sentir-se tan poc dens que fins i tot els seus laments costaven d'ésser emessos, i les seves queixes es formulaven tan lentament que de vegades perdien el seu significat abans de ser acabades. L'únic desig que encara tenía força era el d'arribar aviat a la seva fí.

Cap al final, però, l'únic que en quedava era un record persistent de la seva joventud, quan encara tenía força, quan l'esperança es donava la mà amb la curiositat, el desig de coneixement, l'anhel de noves experiències. Quan mirava enrera, s'adonava que havia participat en una mena de cursa contra rellotge, una cursa amb unes regles trucades, que no permetien cap guanyador tot i que ell havia estat l'únic participant.

En els seus primers instants de vida, tal i com ara constatava, hauría pogut fer gairebé qualsevol cosa, fins i tot canviar el seu destí de mil.lions de formes diferents. Tan sols hagués calgut forçar algun petit canvi, i ves a saber que en podría haver sortit!. Però en aquella época tot just despertava a estones, i gairebé no tenía una sensació de continuitat que li permetés el.laborar raonaments mínimament consistents. A més, succeía tot tan i tan ràpid!. Quan se'n va adonar, ja havía entrat en una nova etapa, on les regles del joc, aquelles que li havien fet la guitza tota la seva vida, encara perduraven, faltaría més!.

Però n'havien sorgit de noves, i canviaven tan o més ràpid que el seu procés de creixement. Ben aviat va aprendre a no lluitar amb elles, a deixar-se portar. Va convertir-se en un jugador i va fer el possible per guanyar. El primer que calía fer, va pensar, era estudiar el joc on estava immers a contracor. De mica en mica, mentre s'enlentía el seu creixement, va anar analitzant aquelles regles. Semblava estar de sort, ja que n'hi havía que romanien invariables des de l'inici, i n'hi havía d'altres que, si be canviants, semblaven variar cada vegada més lentament.

Llavors ja era un adolescent, i ara veia que havía estat un ingenu de mena, però en aquell moment tot li havia semblat tan clar!. Encara no havia pogut descobrir la finalitat del joc, i va decidir jugar segons les seves pròpies fites. El que més desitjava en aquell moment era companyía. No l'importava massa quina mena de companyía, tan gran era la seva solitud. Però, per altra banda, no era capaç de concebre quelcom que no fós semblant a ell mateix. I ja que li semblava conèixer prou be el joc, frisava per posar en pràctica les seves idees.

Va començar creant pertorbacions als seus confins, tasca més o menys senzilla ja que el propi joc en creava, de tant en tant. Ara, però, no es tractava d'una situació aleatòria, temporal. Aviat va sentir com s'anaven formant unes zones més denses. Entre meravellat i temorós, va comptar-ne set. Aquests set companys van anar creixent, fent-se més densos, mentre voltaven aprop seu. Quan estaven units a ell de forma gairebé simbólica, es trobava quasi exultant, a les portes de l'éxit.

De sobte, tots set van esclatar i desaparèixer. L'anticlímax el va enfonsar de tal manera que mai va tornar a ser ell mateix. Va perdre l'il.lusió de viure, no l'interessava si el joc canviava o no, no es preocupava gens ni mica per si mateix. Després d'allò, el seu envelliment fóu molt ràpid, però mai tant com desitjava.

Ara que, finalment, s'acostava a l'estació terminal, ara que arribava la seva fí, es preguntava què se n'havía fet d'aquells companys que, sense dir ni ase ni béstia, havien fugit de forma tan poc educada. Es preguntava per què havía servit la seva monótona existència.

Quan tot acabà, d’aquell increïble univers tan sols va quedar el no res, del tot buit però bullint de potencialitats, barallant els seus trumfos, aguardant pacientment al proper esclat, que tornaria a iniciar el mateix joc, potser amb diferents regles, però sempre amb el mateix inevitable final.

jueves, 26 de enero de 2012

La realidad, bajo otro prisma (I)

El caso de los trajes, sentenciado. El jurado popular declara: "culpable"

Voz en off: "El jurado, tras dos dias de intensas deliberaciones, por mayoria de cinco votos a favor y dos en contra, encontramos al acusado culpable del hecho delictivo...

Murmullos de sorpresa se oyen en la sala, subiendo de volumen como una ola rompiendo en la orilla. Las protestas empiezan a arreciar, la gente se mueve en las sillas, el alboroto no para, nadie se esperaba esa sentencia y sin embargo la acaban de escuchar, es inaudito, increible, lo han declarado "culpable"!!!

El juez, airado, recrimina el jaleo: Desalojen la sala, todos fuera.  Orden..., orden.

El desalojo de la sala es lento, ruidoso, con empujones y protestas, pero los alguaciles son implacables...

Una vez la sala está de nuevo en silencio, el juez dice: El jurado puede proseguir, prosiga, prosiga...

Voz en off: "El jurado, tras dos dias de intensas deliberaciones, por mayoria de cinco votos a favor y dos en contra, encontramos al acusado culpable del hecho delictivo de haber confeccionado los dos trajes enviados al señor Terrenos, consituyéndose en delito por haber pretendido recibir, a cambio, favores políticos, lo que es a todas luces no solo delito, sino inmoral, antiético y hasta de mal gusto por tratarse de un par de trajes que no se acercan a los de Saville Row ni de lejos.

El juez, una vez escuchado al jurado, sentencia al sastre a cadena perpetua (recientemente instaurada por el nuevo ministro de justicia para tratar casos de tal índole) sin posibilidad de apelacion ni remision ni perdon ni indulto por nadie, ni politico republicano ni campechano monarca.

Desde esta tribuna se recomienda encarecidamente a los lectores abstenerse de pasear a menos de 10 metros de cualquier político, ni aguantarle la mirada, ni saludarle, ni tener primos segundos politicos, ya que nadie sabe cuando podría detectarse un comportamiento delictivo, inmoral y antietico de su persona hacia el susodicho político, dando lugar a una condena que, con este precedente, ya nos podemos imaginar.

El periodico de la madrugada, Barcelona, 2012

sábado, 21 de enero de 2012

Noticias de un universo alternativo (VIII)

Mañana se cumplen 500 años del fin de la Gran Crisis Planetaria del 4321, y la Presidenta Akame Kdoumbe, acompañada por su marido y su mujer, ha comparecido ante los medios y ha decretado una semana de fiestas en las ciudades Shàng de todos los planetas habitados del sistema, para celebrar la instauración del nuevo sistema económico que tanto bienestar nos ha dado.

Por la noche, el gremio de los actores interpretará en los teatros de todos los mundos “Que bello es subsistir”, una comedia de gran éxito, que recientemente superó el record de cartelera de la comedia musical Dogs del genial Andrew Lloyd Leather. Como cada año, se abrirán los gallineros de todos los teatros, para que los ciudadanos Cì puedan disfrutar del evento en directo en lugar de las grabaciones pirata que aparecen, a las pocas horas, en todos los mundos. Para permitirles el acceso nocturno, se habilitarán controles especiales en las puertas del Sureste de las ciudades, y se venderán pases temporales de 12 horas a cambio de la transacción (supervisada por banqueros certificados) de 9 mCMA por cada ciudadano (pago por individuo e intransferible).

El Canciller de Marte se ha sumado a la celebración liberando parte de las reservas de oxígeno para el disfrute de los ciudadanos Shàng en los Oxibares. Los ciudadanos Cì tendrán un descuento del 3% en la compra de aire de calidad estándar (turbio y azufrado, actualmente a 90 mCMA el tanque), y de un 30% en el de calidad Premium (para potenciar unas ventas habitualmente escasas, debido a su alto precio, que ayer cotizó a 150 mCMA el tanque, superando el precio del metro cúbico de los cereales).

La noche final de la semana de fiestas, como cada 5 años, se anunciarán los ganadores de la lotería ”Viaje a las estrellas”. Este año, debido al gran número de arcologías construidas gracias a las nuevas técnicas de impresión en 3D, se calcula habrá hasta 500 millones de ganadores en cada planeta. Los precios de los décimos se han disparado en el mercado negro, llegando a cotizar a 200 mCME, siendo el precio de salida de sólo 5 mCME. Construir las arcologías es caro, pero es mejor como control de población que la bomba termonuclear, y bastante más limpio.

Recordemos, para quienes no tenemos necesidad de usar esa divisa (ni ninguna otra, en realidad), que para poder pagar en mCME (al menos en el mercado de referencia, en la Vestingstraat de Antuerpia), la transacción debe realizarse por parejas, previa solicitud del permiso oportuno, y haber superado los controles obligatorios.

Al fin y al cabo, una sencilla extracción de mCMA, aunque sea sacar algunos mililitros de Células Madre Adultas de la pulpa del tercer molar (algo doloroso si no puedes pagarte la anestesia, dicen), no es comparable a la complejidad de obtener Células Madre Embrionarias, hasta ahora nadie ha conseguido acortar el proceso productivo por debajo de los 5 días (in vitro) y, por desgracia, a los ciudadanos Cì les parece más interesante el proceso rústico y tradicional. Pero así los Cì, eternos Segundones, se entretienen, y eso, a nosotros, los Shàn, los Primeros, ya nos va bien.

jueves, 19 de enero de 2012

Sinestesias (I)


Una tormenta tropical aparece sobre el horizonte. Densos nubarrones negros convergen sobre Rio cabalgando a lomos del viento. En los últimos años han escaseado las tormentas, y las pocas que se producen son más ruidosas, con más cantidad de rayos y truenos, aunque con menos agua que anteriormente. Parece como si el pulmón sudamericano de la Tierra estuviese afectado de bronquitis. Pero esta vez es diferente, se huele en el ambiente que ésta puede ser la madre de todas las tormentas tropicales de la última década. Muchos animales se esconden en sus madrigueras, mientras depredadores oportunistas aprovechan el momento para cazar algún retoño despistado y asustado, separado de la camada. Algunos seres humanos sienten la tormenta cercana en su cuerpo, en forma de reuma, dolor en las prótesis, o migraña.

Eric Fitzroy Barterer no tiene prótesis, ni problemas de reuma, ni sabe lo que es la migraña. En toda su vida no ha padecido ninguna enfermedad digna de mención. Habiendo crecido en un ambiente acomodado y sin riesgos apreciables, es una especie de moderno Juan Sinmiedo. Pero en este momento, gruesas gotas de sudor frío le caen por la cara desde las cejas, y tiene la espalda empapada. La mayor parte de sus músculos están en tensión, agarrotados. Su respiración es agitada, sus inspiraciones, rápidas y cortas. Está hiperventilado, y sus pulsaciones se han elevado considerablemente. Sus ojos grisazulados están inyectados en sangre, y sus pupilas están totalmente dilatadas.

Hoy, como cada noche antes de acostarse, se ha puesto su pijama azul, un pijama clásico, con botones de concha y bolsillo superior izquierdo. Al acercarse la tormenta, el sistema de climatización ha fallado, y el calor ha empezado a aumentar en su habitación. Este hecho, junto a las modificaciones atmosféricas provocadas por la tormenta, han provocado una ligera sobrecarga en el sistema sensorial de Eric. Su sistema nervioso ha reaccionado de forma errónea. El sistema simpático y el parasimpático han entablado una batalla abierta, el primero produciendo noradrenalina y estimulando, mientras el segundo contratacaba produciendo acetilcolina para contrarrestar las acciones de su contrincante. Parece como si todos los aspectos e identidades que componen el núcleo de Eric estuviesen luchando por obtener el control, por instaurar una tiranía.

En este momento su mundo interno se parece a un elefante borracho cargado de porcelana caminando sobre un cable en lo alto de las torres gemelas del World Trade Center. Multitud de impulsos nerviosos se producen entre sus hemisferios, de una forma asincrónica.

Empieza a percibir multitud de sensaciones de una forma caótica. Siente un hormigueo en sus extremidades, como si las terminaciones nerviosas quisieran enviar un mensaje de auxilio al exterior. Siente escalofríos, tiene calor y frío, y suda intensamente, un sudor frío, muy salado. Sus ojos cerrados se ven asaltados por un baile de figuras de colores azules, verdes y amarillos. Sus oídos perciben un zumbido bajo e intenso, que proviene de todos lados a la vez que de ninguna parte. Su nariz, con las aletas dilatadas, husmea el ambiente.

Huele un sonido rojo centelleante, paladea un color disonante y anarmónico, ve una textura ácida y picante, toca un olor que suena a áspero y amargo. Percibe a π en la lámpara de pie, construye pentaominós con los dibujos de la alfombra, y fractales en el papel pintado de las paredes, visualiza las transformaciones del florero en una botella de Klein. Y él mismo es la botella, el florero y la pared. Es la lámpara de pie, y percibe difusamente otra lámpara, deforme, parecida a un extraño perchero azul, con una bombilla halógena inmensa, una lámpara de diseño, con botones de concha y bolsillo izquierdo.

Y es una flor, agitándose inquieta y sintiendo en todo su ser la tormenta que se acerca. Y la tormenta explota en una cascada de truenos y relámpagos. La lluvia cae, intensamente, con rapidez, como si hoy fuese su última oportunidad. Y la flor se agita. El balcón se abre violentamente, claudicando frente al viento. Y la lluvia entra en la habitación, refrescando la flor, modificando la composición de la atmósfera, limpiándola. Y, poco a poco, empieza a oir la lluvia, a oler los árboles cercanos... Siente que vuelve a tener dedos, manos y pies. Vuelve a notar su cabeza encima de los hombros, y siente que todo en su cuerpo está donde él recordaba que estaba.

El sistema de climatización vuelve a ponerse en funcionamiento, ruidosamente, asustándolo. Los animales vuelven a salir a campo abierto. Los seres humanos que tienen la mala suerte de funcionar como barómetro descansan ahora tranquilos, sin que les moleste el reuma, las prótesis o la migraña. Y los restos cansados de la tormenta se alejan lentamente, como si les apenase dejar el lugar.

Nota: publicado con permiso del autor.