La música tranquila del pianista el va fer tornar a un passat no massa llunyà. L'Eduard no recordava exactament d'on venia aquell record, simplement era allà, demanant pas amb una insistència estranya. Però mentre ho anava recordant va identificar-ne l'origen, el lligam. Una conversa telefónica, inacabada, amb un amic metge, poc després d'haver escoltat la mateixa música, una música que havia escoltat per primer cop uns anys abans, una tarda de Novembre, després de sortir de l'hospital.
Uns mesos abans feia calor, era estiu, prop del tranquil mes d'Agost, quan la ciutat semblava haver-se convertit en una entitat silenciosa i un xic morta. Moribunda, però tot i així gaudint dels vespres i les nits, la seva frontera marítima es convertia en punt de trobada fresca i alegre. Tanta gent es reunia en aquell indret, que l'ajuntament havia de posar maquinària a fer veure que treballava, a la part alta de la ciutat, per tal de mantenir equilibrat aquell elefant obés, per tal d'evitar que tot s'anés al fons del mar i es quedèssin sense votants a les municipals...
Aquell estiu va arribar a la bústia quelcom que l’Eduard desitjava es perdés dins el caòtic món de Correus. Però no es va perdre. Per alguna mena d'estranya llei natural, tot allò que vols perdre t'ho trobes cada dia, t'hi entrebanques al sortir de casa, mentre allò que vols guardar i mantenir té massa sovint data de caducitat, com els iogurts, o simplement no apareix mentre esperes com un badoc davant la bústia, o potser arriba, massa tard, després d'haver visitat mig món, quan tu ja has marxat, quan ja és tard per tot si el missatge és important.
Aquell dia el correu va ser nombrós. Moltes factures, moltes cartes clarament comercials que no calia ni obrir per llençar, alguna postal de qui tenia la sort de viatjar quan altres treballaven i que semblava fruïr sàdicament de l'enveja de qui la rebia..., i un sobre gran. Allò, ja mig oblidat els darrers mesos..., allò havia arribat. Allò era davant seu, sobre la taula, dins un sobre de color salmó, dens i pesat..., una llosa que l'enfrontava a la realitat. Havia arribat la llista d'opcions per a l'objecció, la PSS, li deien.
La temptació d'engegar-ho tot a fer punyetes i declarar-se insubmís va passar de puntetes per la seva ment, gairebé sense voler fer soroll. No hi havia rés que el fotés més que haver de seguir algunes de les convencions de la societat on l'havia tocat viure, i aquesta era una de les més fortes, una de les més idiotes, ridícules i patètiques. Però aquell cop va acabar per guanyar el seu jo assenyat i prudent, un xic conservador, que va aconseguir convèncer al seu altre jo, clarament transgressor i d'un cert regust sociòpata, pensant que almenys podria intentar que aquell temps servís per a alguna cosa de valor per a altra gent, unes gotes d'altruisme dins el beuratge un xic egoista on tothom acaba per beure i viure.
Uns dies més tard, quan finalment va sortir de la reunió a l'edifici de la maternitat, només sabia que havia d'anar a un hospital molt gran i de molta anomenada. No sabia rés més. Per uns moments va existir la possibilitat de quedar-se al mateix edifici, i fer tasques de caire administratiu, o informatives, o simplement fer de noi dels encàrrecs, però al final no va poder ser. Tot i ser d'un avorriment aclaparador, hagués estat agradable poder treballar en aquell edifici.
L’edifici tenia, per fora, un aire clarament fora del temps, fora de la pròpia ciutat, a mig camí entre l'irrealitat britànica més clàssica i l'irrealitat, molt més comú, de les infinites sèries americanes sobre el món de la medecina. Per dins..., per dins recordava alguna oficina de cinema, una d'aquelles oficines de més d'una planta, on els editors, o els periodistes, treballaven en despatxos amb vistes laterals, com tots, però també, tot i que parcialment, amb vistes inferiors i superiors, quelcom que tenia un estrany efecte de distorsió de l'espai de treball, quelcom que era atractiu i a l'hora neguitós.
Però ell no es podria quedar allà, perquè havia d'anar a l'hospital de la vall, on curiosament no hi havia cap vall, meravelles del pensament humà. Podia tenir sort i, com alguns coneguts, perdre unes quantes hores no fent altra cosa que llegir, i a estones guiar amb paciència alguns pacients, cansats de l'espera i no gaire pacients, a la sala correcta. Una sala d'on sortirien al cap de pocs minuts, deu a tot estirar, amb aquella cara entre la incomprensió més absoluta i la idolàtrica sensació de que tots els seus neguits i maldecaps els havien desat en aquella taula, després d'aquella confesió curta i inconnexa, i després de rebre la penitència que l'oracle vestit de blanc havia escrit en aquell paper, amb caracters cabalístics que només els escollits coneixien...
També podia haver de pringar el màxim legal i fer de tot. La mateixa paraula, tot, obria massa opcions desconegudes, l'enfrontava amb l'indefinit i el posava nerviós, preocupant-lo innecessàriament abans d'hora, com era habitual en ell. En aquell moment l'objecció no es presentava precissament com una mena de voluntariat, sinó més aviat com una mena d'obligació, i aquesta subtil diferència el feia afrontar la tasca, encara indefinida, amb un cert neguit i amb poques ganes. Un neguit que s'agreujava per la pròpia indefinició de què hauria de fer en realitat.
Quedaven en un passat molt llunyà els seus desitjos infantils d'estudiar medecina i arribar a descobrir una cura pel càncer. Quedaven molt lluny també els seus més forts anhels, el desig de conèixer la ment humana i fer-se neurocirurgià, decisió en part equivocada perquè amb el temps i els metges que va anar coneixent va descobrir moltes realitats que s'allunyaven massa d'aquell concepte potser massa romàntic, segurament massa jolivudenc. En aquells moments, abans d'anar a l'hospital i descobrir què faria, la medecina no representava el que ell pensava havia de ser, era simplement un dogall, potser diferent de vestir de caqui o de blau i saludar a gent que enlloc de guanyar-se el respecte, simplement l'exigia, però al cap i a la fi un dogall que l'oprimia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario