Amb el temps, l'Eduard va arribar a veure que allà hi havia dues families diferents d'éssers humans de bata blanca i roba verda. Per una banda la cap, cremada, estresada, però al peu del canó, posant-hi ovaris perquè calia i perquè no es permetia a sí mateixa rés més transgressor que el desig freqüent, verbal i carregat de cafeina, d'engegar-ho tot a dida. Amb la cap, bona part de les infermeres i algunes metgesses, fent pinya i donant-se suport mutuu. Allò era el nucli blanc d'unes bates blanques, poques, i d'uns vestits verds que eren sovint marronosos del iode. Amb elles l'Eduard es trobava molt bé, i no era únicament pel fet de ser dones, sinó per cóm eren, sense doblecs.
Pensava que elles canviarien de forma d'actuar al ser ell davant, i que als esmorzars es detectaria una certa intrusió al seu antic reducte íntim. Però aviat va descobrir que, o bé es tractava novament d'una mutació laboral, o bé era un efecte estadístic que acompanyava a qui treballava en allò i es mantenia viu. Novament la franquesa més oberta i buida d'hipocresia, allunyada de qualsevol dels tabús idiotes amb que la resta de gent s’entesta a complicar-se la vida. Encara recordava el riure obert i sorollós, i la complicitat divertida i sorneguera de tots i totes, quan la cap havia parlat dels avantatges mèdics de les boles xineses, i fins i tot havia suggerit, potser només mig en broma, la possibilitat de que totes anèssin a treballar amb les boles posades ben endins, per tal de fer més agradable la feina. Almenys els malalts veurien treballar segons qui amb un somriure d’orella a orella, i les ulleres sota els ulls sempre es podien associar a l’etern cansament i al dormir poc...
Segurament, pensava l'Eduard, la mena de feina que realitzaven no els deixava altre remei que ser així, perquè prou complicat era tot com per encara anar amb foteses innecessàries per la vida. Aquells esmorzars van representar un nou pas endavant cap a la descoberta de tot allò que ell volia entendre i que cada vegada trobava més interessant. Amb el seu horari un xic estrany podia gaudir parcialment de dos torns de personal, i també va descobrir que, poc a poc, cada persona s'havia anat quedant en el torn que més s'esqueia pel seu tarannà. Això feia que el primer torn fos clarament més agradable que el segon, on s’anava una mica més per feina.
També va poder veure i escoltar de primera mà la realitat de tots aquells tòpics sobre la vida hospitalària, aquell safareig morbós de carrer, basat en comentaris parcials poc clars i en sèries de televisió. Com qualsevol tòpic, tenia part de veritat i part de mitologia, una part de frescura lliure i una sinceritat un xic ingènua. Només la confusió, els malentesos, una part d’enveja i una certa inseguretat, havien incrementat l’aspecte caòtic i epicuri de quelcom que només era una mica més obert i franc que la callada i hipócrita vida normal.
La gent sovint no s’adona que mentre no es trespassin certes fronteres, o si es trepassen de forma combinada, no hi ha gairebé rés a la vida amb color blanc o negre. Tot seria més fàcil amb només dos colors, però enganyar-se amb aquesta idea irreal no és gens assenyat. La mare de l’Eduard feia servir sovint, la frase de San Agustí “estima i fés el que vulguis”, i només quan pots copçar el seu sentit darrer veus realment el que volia dir aquell home. L’Eduard també va conèixer la realitat crua darrera les elevades estadísdiques de divorcis i malestar en aquell camp, l’endogamia mèdica per proximitat i similaritat d’interessos, el canvi de parella, sovint de metgessa a infermera, més freqüent que a l’inrevés per una raò difícil d’esbrinar. Tot en aquell món semblava més obert, però també més exagerat, com una lupa d’augment de la resta de la societat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario