Quan va entrar a l'hospital va haver de presentar-se al que seria el seu equivalent d'un sargent durant l'objecció. No podia ser d'altra manera, amb una adaptació lamarckiana, com una mena de mutació laboral, tan sols li mancava l'uniforme, però tot en ell li recordava alguns milicos d'ullals torts, com deia el seu pare.
La cara rodona, grassonet, uns cinquanta anys, de mirada dura, amb un to de veu acostumat a manar infermeres i residents, potser fins i tot metges, en tot allò que representava la seva tasca de gestió..., i el bigotet. Aquella mena de batalló dens de formigues labials, d'un color un xic esvaït pel temps, que a la seva ment sempre associava amb qui vestia de verd, o de gris, o de blau. No portava cap mena d’uniforme, però no li calia, el projectava.
El pare de l'Eduard, militar, havia vist com, després de vint-i-cinc anys de mili encoberta, el seu fill passava olímpicament de tal concepció i es declarava objector. No és que es tractés de quelcom extraordinari, era molt més comú del que altra gent podia pensar. Sovint els amics i veins comentaven entre ells que de mili ja n'havien fet prou a la seva vida. Fins i tot les dones, ja abans que els americans hi pensèssin, tenien un peu a l'exèrcit, sovint es deia que la dona d'un subtinent tenia els galons de tinent, almenys a les llars on qui manava realment era la dona, que eren el més habitual, de vegades subtilment, de vegades amb una claredat diàfana.
Però vés per on, semblava que les coses no eren tan diferents a la banda civil. Va haver de demanar permís per entrar a parlar amb aquell sargent civil, que el va fer esperar uns deu o quinze minuts per mostrar clarament el seu ascendent. Fins i tot quan ja era dins va continuar treballant amb uns papers per tal de continuar amb aquella comèdia idiota . Una comèdia que, tot i ser clara per a l'Eduard, i per això menys eficaç, el possava dels nervis per la seva imbecilitat supina. Continuava treballant amb la vista clavada sobre uns papers que ja devia saber de memòria perque el formulari no tenia més de vuit o deu conceptes curts. L’Eduard va llegir-ne el contingut a l'inrevés, només per passar l'estona. Ni tan sols es tractava de paperam relacionat amb ell, era un simple full d'assignació de tasques, una fotesa que segur ja havia revisat aquell mateix matí.
Va parlar molt poc, el temps imprescindible per assabentar l'Eduard de les seves obligacions i deures, sense esmentar-ne els drets que devien existir per equilibrar el conjunt. El sargent de civil no es va poder estar d'insinuar, segons ell amb una certa subtilesa educada, segons l’Eduard amb una manca de tacte que feia riure per infantil, que tot allò ell ho feia a desgrat. Només li faltava dir que a tota aquella colla d'objectors insolidaris amb la pàtria els arreglaria ràpid les seves manies, devia pensar en la legió o en alguna fantasmada del mateix nivell.
Amb certa gent és impossible discutir, i d’altra banda llavors no era un moment adequat. Al acabar de parlar amb ell, al despedir-se, l'Eduard va estar temptat de quadrar-se i saludar, i demanar-li permís per retirar-se, però l'impuls ple de rauxa, tot i ser intens, es va mantenir al nivell que li pertocava, i simplement va marxar d'allà, acalorat i pensant que no podia haver començat pitjor. De l'uniforme se n'havia parit, i les bates blanques ja eren quelcom habitual per a ell, però si havia de tenir gaire relació amb gent com el sargent sanitari, fent aquella mena de mili descafeinada, ho passaria malament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario