Records de joventud

Envellia ràpidament i caòtica. Recordava, més que no sentía, els canvis que es produïen al seu sí, i ja no tenía control sobre aquests canvis. Era una mena d'observador passiu de la seva pròpia existència. La sensació d'aillament era intensa, i creixia continuament. No trobava res fora de si mateix que pogués servir com a referència estable, i considerava sense sentit la possibilitat de cercar aquesta àncora dins seu. La seva existència no semblava tenir cap finalitat, i fins i tot li havia estat negat el consol de culpar algú que no fos ell mateix, car la seva solitud havia estat una constant des de l'inici de la seva consciència.

Així, en aquest estat d'agonía més o menys benvinguda, passà el temps, fins que va perdre el contacte amb gran part de si mateix, fins que va sentir-se tan poc dens que fins i tot els seus laments costaven d'ésser emessos, i les seves queixes es formulaven tan lentament que de vegades perdien el seu significat abans de ser acabades. L'únic desig que encara tenía força era el d'arribar aviat a la seva fí.

Cap al final, però, l'únic que en quedava era un record persistent de la seva joventud, quan encara tenía força, quan l'esperança es donava la mà amb la curiositat, el desig de coneixement, l'anhel de noves experiències. Quan mirava enrera, s'adonava que havia participat en una mena de cursa contra rellotge, una cursa amb unes regles trucades, que no permetien cap guanyador tot i que ell havia estat l'únic participant.

En els seus primers instants de vida, tal i com ara constatava, hauría pogut fer gairebé qualsevol cosa, fins i tot canviar el seu destí de mil.lions de formes diferents. Tan sols hagués calgut forçar algun petit canvi, i ves a saber que en podría haver sortit!. Però en aquella época tot just despertava a estones, i gairebé no tenía una sensació de continuitat que li permetés el.laborar raonaments mínimament consistents. A més, succeía tot tan i tan ràpid!. Quan se'n va adonar, ja havía entrat en una nova etapa, on les regles del joc, aquelles que li havien fet la guitza tota la seva vida, encara perduraven, faltaría més!.

Però n'havien sorgit de noves, i canviaven tan o més ràpid que el seu procés de creixement. Ben aviat va aprendre a no lluitar amb elles, a deixar-se portar. Va convertir-se en un jugador i va fer el possible per guanyar. El primer que calía fer, va pensar, era estudiar el joc on estava immers a contracor. De mica en mica, mentre s'enlentía el seu creixement, va anar analitzant aquelles regles. Semblava estar de sort, ja que n'hi havía que romanien invariables des de l'inici, i n'hi havía d'altres que, si be canviants, semblaven variar cada vegada més lentament.

Llavors ja era un adolescent, i ara veia que havía estat un ingenu de mena, però en aquell moment tot li havia semblat tan clar!. Encara no havia pogut descobrir la finalitat del joc, i va decidir jugar segons les seves pròpies fites. El que més desitjava en aquell moment era companyía. No l'importava massa quina mena de companyía, tan gran era la seva solitud. Però, per altra banda, no era capaç de concebre quelcom que no fós semblant a ell mateix. I ja que li semblava conèixer prou be el joc, frisava per posar en pràctica les seves idees.

Va començar creant pertorbacions als seus confins, tasca més o menys senzilla ja que el propi joc en creava, de tant en tant. Ara, però, no es tractava d'una situació aleatòria, temporal. Aviat va sentir com s'anaven formant unes zones més denses. Entre meravellat i temorós, va comptar-ne set. Aquests set companys van anar creixent, fent-se més densos, mentre voltaven aprop seu. Quan estaven units a ell de forma gairebé simbólica, es trobava quasi exultant, a les portes de l'éxit.

De sobte, tots set van esclatar i desaparèixer. L'anticlímax el va enfonsar de tal manera que mai va tornar a ser ell mateix. Va perdre l'il.lusió de viure, no l'interessava si el joc canviava o no, no es preocupava gens ni mica per si mateix. Després d'allò, el seu envelliment fóu molt ràpid, però mai tant com desitjava.

Ara que, finalment, s'acostava a l'estació terminal, ara que arribava la seva fí, es preguntava què se n'havía fet d'aquells companys que, sense dir ni ase ni béstia, havien fugit de forma tan poc educada. Es preguntava per què havía servit la seva monótona existència.

Quan tot acabà, d’aquell increïble univers tan sols va quedar el no res, del tot buit però bullint de potencialitats, barallant els seus trumfos, aguardant pacientment al proper esclat, que tornaria a iniciar el mateix joc, potser amb diferents regles, però sempre amb el mateix inevitable final.