Yletskia

Era un home molt alt, l'Yletskia, i aquest fet li havia portat alguns problemes al llarg de la seva vida. Però no només per la seva alçada, sino per la seva figura, seca i escanyolida com un fideu.

A l'escola li deien carrota, tant pel seu aspecte allargat i prim com pel seu cabell ataronjat. Tenia la pell molt pigallada, sobretot la cara, al voltant del nas, donant-li un aspecte rialler i entremeliat.

Els seus ulls, d'un tó blau fosc poc habitual, semblaven dos pous que irradièssin foc per la proximitat de les flames del seu cabell. Fins i tot el blanc dels seus ulls no semblava blanc, sinó lleugerament blavós.

No era especialment hàbil amb les seves extremitats, i sovint havia aterrat sense avís, enfonsant el seu nas helènic al fang del camp d'esports. De vegades semblava com si els seus braços, o les seves cames, fóssin membres independents, enganxats al seu cos contra la seva voluntat. Alguns companys deien d’ell que tenia dos peus esquerres, i amb les mans no era pas gaire millor en coordinació.

Era un xic solitari, anava sovint a passejar al bosc que havia darrera l’escola, un indret on podia estar amb ell mateix, lluny dels seus escandalosos companys, lluny de les seves bromes, de cruel innocència. Seia durant llargues estones prop del riu, en una pedra immensa, gris plom, amb espurnes blanques i groguenques escampades, escoltant la vida del riu, una vida tan intensa que no permetia cap altre so, que fins i tot apagava els seus propis pensaments, els seus neguits, la resta del món.

Un bon dia, quan seia a la pedra a la vora el riu, al bosc que hi havia darrere l'escola, li va succeir quelcom que canviaria per sempre més la seva vida.

Potser aquell dia es trobava menys trasbalsat que altres, potser havia dormit pitjor, potser era una hora diferent, més tardana, que adormia els sentits més fàcilment. Potser era que, simplement, era l'hora d'un punt de ruptura.

En qualsevol cas, el fet és que va endormiscar-se, i, de mica en mica, va anar lliscant pedra avall sense adonar-se’n.

Aquella pedra humida era com una extremitat del propi riu, i s'enfonsava dins seu, fins arribar a formar una gorga ampla i profunda. L'aspecte del riu canviava de forma inapreciable, des d'un gris blavós d'escumes blanques, àgil i juganer amb les pedres que trobava al seu pas, fins a un blau dens i obscur just al mig de la gorga, on només l'aire, o la pluja, o algú que hi llencés algun objecte podria haver malmés la seva serenitat.

L'infinita tranquilitat de la gorga va ésser sorollosament destorbada per Yletskia quan va caure des de la pedra. Podria haver mort, es clar, de mil maneres diferents. A poc menys d'un pam d'on va enfonsar-se, un conjunt de pedres joves, encara no arrodonides pel pas del temps, formaven una estranya forquilla pètrea, prop de la qual descansava una llosa. Podria haver mort d'hipotèrmia, però era un càlid dia d'estiu, i el riu era lleugerament amable.

També podia haver-se ofegat, però no va ser així. Quan va despertar, mitja hora més tard, descansava boca enlaire al fons del riu, a tres metres de la superficie.

Podem dir que, aquell dia, l'Yletskia va nèixer novament.