Homo Deus – cap. VI – La vida, la mort (final)

A l'Eduard sempre li havia agradat més escoltar que parlar, en sabia més del primer que del segon, així que aviat va resultar que la gent esperava amb ganes l'hora que ell arribava. S'havia establert amb molts una bona connexió, i l'Eduard podia fer fins i tot un lleuger xantatge ple de complicitat compartida perquè els malalts canvièssin el seu estat. Dins la seva situació, menjaven millor, es trobaven millor, miraven d'ajudar en el que podien quan els curaven o rentaven, ja no es tancaven en el seu mutisme tan sovint..., fins i tot estenien aquesta mena d'epidèmia d'empatia als malalts més tancats i més difícils.

Un dia, difícil de recordar quan ni perquè, va caldre el seu ajut per fer algunes cures. N'havia vist fer alguna, sense posar més que una atenció dispersa perquè no entrava dins el que li pertocava, ell no era metge ni infermer, simplement donava un cop de mà gens especialitzat. L’ajut tampoc va ser rés de l’altre mon, ajudar a canviar les gases, a rentar la ferida, posar betadine, i poca cosa més. Però llavors va haver de posar atenció, i fixar-s’hi, i mirar i veure aquelles ferides que semblaven irreals i que canviaven amb els dies, algunes vermell fosc, granatoses, altres rosades quan anaven guarint-se, algunes apropant-se perillosament a l’ós...

Un altre dia, l'ajut va caldre per una cura d'una cama amputada a una dona no massa gran, d'uns seixanta anys. Pot semblar estrany, però certes coses es troben massa amagades, erròniament, de la resta dels comuns mortals. La gent s’acostuma molt aviat a viure entre cotons, a horroritzar-se per una imatge a la tele, llunyana, impersonal, a fer comentaris morbosos per taques vermelles que només veuen una estona i de lluny, o ferides aparatoses. Aviat es pensen que allò que els frapa és molt dur, però és només una imatge darrera el vidre, sense olor, sense soroll, fins i tot sense sabor. Els milicos es creuen que llençar un any fent de matxaca o aprenent a encertar una diana a uns cents de metres és el que cal per formar ciutadans socialment integrats, però la veritable mili hauria de ser molt diferent.

Un matí, a l'hora de donar els esmorzars, l'Eduard i una infermera van descobrir una velleta que havia mort entre torn i torn. Sempre havia estat seca i escanyolida, amb uns cabells blancs difícils de pentinar perquè queien massa sovint. Era el primer mort no maquillat ni arreglat que l'Eduard veia, el primer mort real, algú conegut que ell apreciava, algú a qui havia donat l’esmorzar, algú que ell havia ajudat a curar, a rentar, amb qui havia parlat un xic, perquè amb ella qui parlava era l’Eduard, ella amb prou feines hi posava atenció a estones. De vegades els seus ulls reviscolaven, quan l’Eduard li explicava algun viatge a l’estranger, o alguna excursió a la muntanya, quan li parlava de mil coses, o quan deixava volar la seva imaginació i s’inventava tot allò que ell veia ella volia sentir.

Si hagués estat al principi de la seva tasca, la impressió hagués estat molt més forta, un xic difícil de pair. Però en aquell moment, després d’haver vist el que havia vist i haver-hi pensat sovint, enlloc de sentir dolor va pensar que ara ella devia estar molt millor i més tranquila, sense que la remenés ningú al llit ni la rentèssin, amb delicadesa però també sense intimitat, ni l'haguèssin de donar el menjar a la força perquè es negava a fer-ho. Semblava que ja feia dies que havia decidit que seguir així, allà, no era cap bona opció. L'Eduard no podia afirmar res sobre on era ella, ni tan sols si existia un lloc on es podés parlar d'ella com a tal, però fins i tot en absència d'aquest espai indefinible, ella havia deixat de patir.

Als esmorzars d'aquella setmana, va ser la primera vegada on va sentir parlar de forma clara, pràctica i real, de l'ètica mèdica, i de les seves fronteres, de tot allò que el benvolgut Escolapi ni tan sols va imaginar perquè el món de les idees és només això, i la realitat sovint les estira fins a límits insospitats, a punts on has d'aturar-te una estona i repensar-ho tot. No era rés que no haguès llegit en alguns llibres o vist en alguna pel.lícula o llegit en algun article als diaris. Era quelcom sobre el qual ell havia pensat sovint per diversos motius. Però era la primera vegada on no era la única persona que pensava o parlava sobre allò de forma abstracte i solitària, era quelcom real, i per això mateix més difícil.

Homo Deus – cap. V – La realitat s’imposa

L'altra familia mèdica, també blanca i verda, segurament més pragmàtica, potser menys cansada mentalment però més invisible, tenia algunes bates blanques, totes elles masculines, d'una blancor d'anunci de detergent, i alguns femenins vestits verds que semblaven tenir l'enginy instintiu de canviar torns, o demanar trasllats a la central, o simplement enmalaltir, en els pitjors moments, aquells on es feia palesa la necessitat de tothom. Eren aquella mena de persones, vàlides professionalment a la pràctica, que havien construit una cuirassa excessiva al seu voltant i que sovint semblaven fantasmes que no veien res realment humà a les seves visites, no veien persones malaltes, veien casos, historials, malalties sense cos, planes d’enciclopèdies mèdiques i de vademècums.

Quan va començar a treballar a l'hospital, l'Eduard havia desenvolupat un mecanisme de defensa força bo. Quan entrava a les habitacions, vestit de verd, entelava els ulls i el nas i les orelles amb un teixit porós, un filtre de realitat. Volia assemblar-se el màxim possible a aquell grup de micos amb les mans als ulls, a les orelles, aillant els seus sentits de l’exterior. Quan només canviava baranes tot era fàcil, i les converses a l'hora de l'esmorzar, tot i ser fortes, eren només això, converses que podien quedar-se a la ment com quelcom que no has vist ni tocat ni olorat ni escoltat ni sentit, quelcom que, pel mateix preu, podria no haver existit.

Un dia, l'absència del cel.lador va produïr el primer canvi de tot allò. La majoria de malalts eren molt grans, estaven immòbils al llit tot el dia, no es podien valdre per si sols, i per tant calia rentar-los i curar-los les llagues, que es formaven amb una facilitat i rapidesa increibles. Aixecar una persona no és fàcil, però és més difícil fer-ho amb un pes que no hi ajuda perquè no pot, que pesa encara que només sigui ossos i pell i poca cosa més, i mantenir-lo de costat i girar-lo mentre el renten o li canvien la roba del llit encara ho complica més. A l'Eduard, els primers dies, el dolor punxant de l'esquena el va recordar aquell antic estiu on va anar a collir raïm, un dolor que va mantenir-se fins que va aprendre cóm s'havien de fer les coses.

Amb el temps, entre la confiança de les infermeres i les metgesses, i perquè realment allà calia ajut arreu, l'Eduard es va anar implicant cada cop més. Però no va ser com una obligació de les tasques d’objecció, va ser un impuls que va sortir de forma voluntària, i llavors no va poder reprimir-lo, no va voler amagar-lo . Donava l'esmorzar als vellets i velletes més tranquils, aquells que hi posaven de la seva part, i la tasca era un xic complicada però agradable. Era molt més difícil quan simplement es negaven a menjar, o quan el seu control muscular era un problema. De vegades semblaven com nens a qui havies de convèncer que allò era bo, i que ho havien de menjar, que els faria bé. Eren com nens un xic entremeliats i trapelles, o nens barruts i intractables, o simplement nens quasi catatònics, però també eren nens que havien viscut tres vegades més experiències que l'Eduard.

Amb alguns d'ells, aquells que encara tenien el cap prou clar tot i una parla difícil de seguir, les estones de conversa tenien un doble benefici, era bo per a ells, i era bo per a l'Eduard. Podia parlar amb ells perque la seva tasca era menys rígida que la de la resta de personal, els feia companyia i els escoltava, perque massa sovint la seva familia feia visites de compromís de curta durada, o simplement ni venia. A alguns els portava el diari al matí, d'altres li parlaven dels seus fills, d'aquella filla que tenia problemes en el seu matrimoni, o d'aquell fill que els havia donat tants problemes al quedar enganxat a la droga. Sovint, massa sovint, el que l'Eduard escoltava eren els problemes dels malalts, però era normal, perque allò que crida per ser explicat sol ser quelcom que fa mal. No podia fer gaire cosa a més d’escoltar-los, però va poder veure que això ja era molt més del que ell es pensava.

Homo Deus – cap. IV – La nova familia

Amb el temps, l'Eduard va arribar a veure que allà hi havia dues families diferents d'éssers humans de bata blanca i roba verda. Per una banda la cap, cremada, estresada, però al peu del canó, posant-hi ovaris perquè calia i perquè no es permetia a sí mateixa rés més transgressor que el desig freqüent, verbal i carregat de cafeina, d'engegar-ho tot a dida. Amb la cap, bona part de les infermeres i algunes metgesses, fent pinya i donant-se suport mutuu. Allò era el nucli blanc d'unes bates blanques, poques, i d'uns vestits verds que eren sovint marronosos del iode. Amb elles l'Eduard es trobava molt bé, i no era únicament pel fet de ser dones, sinó per cóm eren, sense doblecs.

Pensava que elles canviarien de forma d'actuar al ser ell davant, i que als esmorzars es detectaria una certa intrusió al seu antic reducte íntim. Però aviat va descobrir que, o bé es tractava novament d'una mutació laboral, o bé era un efecte estadístic que acompanyava a qui treballava en allò i es mantenia viu. Novament la franquesa més oberta i buida d'hipocresia, allunyada de qualsevol dels tabús idiotes amb que la resta de gent s’entesta a complicar-se la vida. Encara recordava el riure obert i sorollós, i la complicitat divertida i sorneguera de tots i totes, quan la cap havia parlat dels avantatges mèdics de les boles xineses, i fins i tot havia suggerit, potser només mig en broma, la possibilitat de que totes anèssin a treballar amb les boles posades ben endins, per tal de fer més agradable la feina. Almenys els malalts veurien treballar segons qui amb un somriure d’orella a orella, i les ulleres sota els ulls sempre es podien associar a l’etern cansament i al dormir poc...

Segurament, pensava l'Eduard, la mena de feina que realitzaven no els deixava altre remei que ser així, perquè prou complicat era tot com per encara anar amb foteses innecessàries per la vida. Aquells esmorzars van representar un nou pas endavant cap a la descoberta de tot allò que ell volia entendre i que cada vegada trobava més interessant. Amb el seu horari un xic estrany podia gaudir parcialment de dos torns de personal, i també va descobrir que, poc a poc, cada persona s'havia anat quedant en el torn que més s'esqueia pel seu tarannà. Això feia que el primer torn fos clarament més agradable que el segon, on s’anava una mica més per feina.

També va poder veure i escoltar de primera mà la realitat de tots aquells tòpics sobre la vida hospitalària, aquell safareig morbós de carrer, basat en comentaris parcials poc clars i en sèries de televisió. Com qualsevol tòpic, tenia part de veritat i part de mitologia, una part de frescura lliure i una sinceritat un xic ingènua. Només la confusió, els malentesos, una part d’enveja i una certa inseguretat, havien incrementat l’aspecte caòtic i epicuri de quelcom que només era una mica més obert i franc que la callada i hipócrita vida normal.

La gent sovint no s’adona que mentre no es trespassin certes fronteres, o si es trepassen de forma combinada, no hi ha gairebé rés a la vida amb color blanc o negre. Tot seria més fàcil amb només dos colors, però enganyar-se amb aquesta idea irreal no és gens assenyat. La mare de l’Eduard feia servir sovint, la frase de San Agustí “estima i fés el que vulguis”, i només quan pots copçar el seu sentit darrer veus realment el que volia dir aquell home. L’Eduard també va conèixer la realitat crua darrera les elevades estadísdiques de divorcis i malestar en aquell camp, l’endogamia mèdica per proximitat i similaritat d’interessos, el canvi de parella, sovint de metgessa a infermera, més freqüent que a l’inrevés per una raò difícil d’esbrinar. Tot en aquell món semblava més obert, però també més exagerat, com una lupa d’augment de la resta de la societat.

Homo Deus – cap. III – L’hospital

Per sort el van destinar en una caserna allunyada del comandament central, tota una ala d'un antic i vell hospital a la part alta de la ciutat, que havien llogat perquè els pisos més alts del nou edifici de la seu de la vall tenien problemes estructurals i clar, no fora massa assenyat mantenir allà els malalts. Aquell vell hospital era anacrònic, però tenia un aspecte exterior interessant, per fora no semblava un hospital, sinó més aviat una torre mig modernista i desgastada que demanava una restauració a crits.

Quan ja era dins, l'olor indefinible però identificable el va posar d'un humor variable, dual. No es trobava exactament bé, allà dins, però a l'hora estava millor que fora, al carrer. Era una d'aquelles situacions que el permetien pensar en la dualitat de tota realitat, una mescla de desig i prevenció, d'atracció i repulsió, de vegades una bessonada d'amor i dolor. La veritat és que tenia una excessiva tendència a pensar massa en massa coses i massa profundament, pensava massa i actuava poc, un desequilibri que intentava resoldre però que en l'espera li produïa més problemes que altra cosa, perque la resta dels comuns mortals no donaven mai tantes voltes a rés, tant si era important com si no.

La responsable amb qui va parlar l'Eduard era d'una franquesa que, de no ser ell com era, es podria haver qualificat de brutal. Era, simplement, una franquesa sincera i sense embuts, massa cansada, esgotada per la realitat diària, que feia pensar força sobre moltes coses. Una franquesa més cansada de la insensibilitat burocràtica i la manca de reconeixement de la seva tasca que de la lluita constant i sovint inútil contra allò que sempre acaba per guanyar, la mort, i sobretot contra aquell seu missatger insensible, la decadència constant, imparable, que feia de tot allò una cursa frenètica amb la qual, amb sort, aconseguies quedar-te allà on eres.

El primer dia li van ensenyar la planta i el laboratori del soterrani, i li van donar la roba que hauria de portar, tot com una d'aquelles visites de polítics als quals vols mostrar allà on treballes. La primera impressió va ser una llambregada a les habitacions, un hola i adéu ràpid que amb prou feines el va permetre fer-se una idea. Però amb el que li anaven explicant va tenir-ne prou. Entre gent gran amb un peu i mig a l'altra banda, i malalts socialment marginats que semblaven estar encara pitjor, on havies d’entrar guarnit gairebé com un astronauta, la planta estava plena de dolor i de manca d’esperances. Si s'arribava a implicar, si tan sols deixava oberta aquella porta, l'estada seria realment penosa, massa dolor inútil i sense compensació de cap mena.

Al principi, les tasques que l'Eduard havia de realitzar eren simples, gairebé emocionalment estèrils, on no calia que s'impliquès. Podia desconnectar visualment, fins i tot l'audició i l’olfacte podia filtrar-se, mentre anés amb compte per posar les pesades baranes als llits. Unes baranes antigues, que no lligaven amb uns llits més antics encara, mentre alguns malalts, amb veu cascada, recordaven les meravelles dels llits automàtics de l'edifici central, d'on els havien fet fora temporalment, on molts sabien que ja no tornarien. Unes baranes que amb prou feines podia collar als llits i que sovint quedaven tortes, això quan no havia d'acostar algun llit a la paret perque ja no en quedaven prous. Bona part dels dies el cel.lador de torn i l'Eduard jugaven a mecànics i anaven canviant les baranes d’un llit a un altre, una mena d'estranya dansa metàl.lica de difícil comprensió.

Les mancances de personal, de baranes adequades, de llits, i de mil coses més, posaven de mal humor la responsable del centre i la resta de personal. Sovint havia de treure l'enginy d'algun lloc dins seu i passava de jerarquies i camins pre-establerts i anava a solventar el problema, fós com fós. Sabia que les “jefas” de la central, empolainades com si anèssin al ball, li picarien la cresta, però ella ja estava més enllà de les fantasmades de segons qui. La visita de les “jefas” de la central, un entrebanc inútil a les tasques diàries, tot i ser coneguda, posava la gent dels nervis, però per sort els malalts que encara hi tocaven ajudaven a mantenir l'ambient distés. Era curiós pensar cóm aquella gent, metgesses o infermeres per preparació, s’havien allunyat tan ràpidament de la realitat mèdica al entrar dins el món de la gestió hospitalària. Era curiós però a l’hora massa comú, ja no veien tot allò que havien viscut, ni tot allò del que, potser, s’havien queixat quan estaven a l’altra banda.

Homo Deus – cap. II - El sargent

Quan va entrar a l'hospital va haver de presentar-se al que seria el seu equivalent d'un sargent durant l'objecció. No podia ser d'altra manera, amb una adaptació lamarckiana, com una mena de mutació laboral, tan sols li mancava l'uniforme, però tot en ell li recordava alguns milicos d'ullals torts, com deia el seu pare.

La cara rodona, grassonet, uns cinquanta anys, de mirada dura, amb un to de veu acostumat a manar infermeres i residents, potser fins i tot metges, en tot allò que representava la seva tasca de gestió..., i el bigotet. Aquella mena de batalló dens de formigues labials, d'un color un xic esvaït pel temps, que a la seva ment sempre associava amb qui vestia de verd, o de gris, o de blau. No portava cap mena d’uniforme, però no li calia, el projectava.

El pare de l'Eduard, militar, havia vist com, després de vint-i-cinc anys de mili encoberta, el seu fill passava olímpicament de tal concepció i es declarava objector. No és que es tractés de quelcom extraordinari, era molt més comú del que altra gent podia pensar. Sovint els amics i veins comentaven entre ells que de mili ja n'havien fet prou a la seva vida. Fins i tot les dones, ja abans que els americans hi pensèssin, tenien un peu a l'exèrcit, sovint es deia que la dona d'un subtinent tenia els galons de tinent, almenys a les llars on qui manava realment era la dona, que eren el més habitual, de vegades subtilment, de vegades amb una claredat diàfana.

Però vés per on, semblava que les coses no eren tan diferents a la banda civil. Va haver de demanar permís per entrar a parlar amb aquell sargent civil, que el va fer esperar uns deu o quinze minuts per mostrar clarament el seu ascendent. Fins i tot quan ja era dins va continuar treballant amb uns papers per tal de continuar amb aquella comèdia idiota . Una comèdia que, tot i ser clara per a l'Eduard, i per això menys eficaç, el possava dels nervis per la seva imbecilitat supina. Continuava treballant amb la vista clavada sobre uns papers que ja devia saber de memòria perque el formulari no tenia més de vuit o deu conceptes curts. L’Eduard va llegir-ne el contingut a l'inrevés, només per passar l'estona. Ni tan sols es tractava de paperam relacionat amb ell, era un simple full d'assignació de tasques, una fotesa que segur ja havia revisat aquell mateix matí.

Va parlar molt poc, el temps imprescindible per assabentar l'Eduard de les seves obligacions i deures, sense esmentar-ne els drets que devien existir per equilibrar el conjunt. El sargent de civil no es va poder estar d'insinuar, segons ell amb una certa subtilesa educada, segons l’Eduard amb una manca de tacte que feia riure per infantil, que tot allò ell ho feia a desgrat. Només li faltava dir que a tota aquella colla d'objectors insolidaris amb la pàtria els arreglaria ràpid les seves manies, devia pensar en la legió o en alguna fantasmada del mateix nivell.

Amb certa gent és impossible discutir, i d’altra banda llavors no era un moment adequat. Al acabar de parlar amb ell, al despedir-se, l'Eduard va estar temptat de quadrar-se i saludar, i demanar-li permís per retirar-se, però l'impuls ple de rauxa, tot i ser intens, es va mantenir al nivell que li pertocava, i simplement va marxar d'allà, acalorat i pensant que no podia haver començat pitjor. De l'uniforme se n'havia parit, i les bates blanques ja eren quelcom habitual per a ell, però si havia de tenir gaire relació amb gent com el sargent sanitari, fent aquella mena de mili descafeinada, ho passaria malament.

Homo Deus – cap. I - La carta

La música tranquila del pianista el va fer tornar a un passat no massa llunyà. L'Eduard no recordava exactament d'on venia aquell record, simplement era allà, demanant pas amb una insistència estranya. Però mentre ho anava recordant va identificar-ne l'origen, el lligam. Una conversa telefónica, inacabada, amb un amic metge, poc després d'haver escoltat la mateixa música, una música que havia escoltat per primer cop uns anys abans, una tarda de Novembre, després de sortir de l'hospital.

Uns mesos abans feia calor, era estiu, prop del tranquil mes d'Agost, quan la ciutat semblava haver-se convertit en una entitat silenciosa i un xic morta. Moribunda, però tot i així gaudint dels vespres i les nits, la seva frontera marítima es convertia en punt de trobada fresca i alegre. Tanta gent es reunia en aquell indret, que l'ajuntament havia de posar maquinària a fer veure que treballava, a la part alta de la ciutat, per tal de mantenir equilibrat aquell elefant obés, per tal d'evitar que tot s'anés al fons del mar i es quedèssin sense votants a les municipals...

Aquell estiu va arribar a la bústia quelcom que l’Eduard desitjava es perdés dins el caòtic món de Correus. Però no es va perdre. Per alguna mena d'estranya llei natural, tot allò que vols perdre t'ho trobes cada dia, t'hi entrebanques al sortir de casa, mentre allò que vols guardar i mantenir té massa sovint data de caducitat, com els iogurts, o simplement no apareix mentre esperes com un badoc davant la bústia, o potser arriba, massa tard, després d'haver visitat mig món, quan tu ja has marxat, quan ja és tard per tot si el missatge és important.

Aquell dia el correu va ser nombrós. Moltes factures, moltes cartes clarament comercials que no calia ni obrir per llençar, alguna postal de qui tenia la sort de viatjar quan altres treballaven i que semblava fruïr sàdicament de l'enveja de qui la rebia..., i un sobre gran. Allò, ja mig oblidat els darrers mesos..., allò havia arribat. Allò era davant seu, sobre la taula, dins un sobre de color salmó, dens i pesat..., una llosa que l'enfrontava a la realitat. Havia arribat la llista d'opcions per a l'objecció, la PSS, li deien.

La temptació d'engegar-ho tot a fer punyetes i declarar-se insubmís va passar de puntetes per la seva ment, gairebé sense voler fer soroll. No hi havia rés que el fotés més que haver de seguir algunes de les convencions de la societat on l'havia tocat viure, i aquesta era una de les més fortes, una de les més idiotes, ridícules i patètiques. Però aquell cop va acabar per guanyar el seu jo assenyat i prudent, un xic conservador, que va aconseguir convèncer al seu altre jo, clarament transgressor i d'un cert regust sociòpata, pensant que almenys podria intentar que aquell temps servís per a alguna cosa de valor per a altra gent, unes gotes d'altruisme dins el beuratge un xic egoista on tothom acaba per beure i viure.

Uns dies més tard, quan finalment va sortir de la reunió a l'edifici de la maternitat, només sabia que havia d'anar a un hospital molt gran i de molta anomenada. No sabia rés més. Per uns moments va existir la possibilitat de quedar-se al mateix edifici, i fer tasques de caire administratiu, o informatives, o simplement fer de noi dels encàrrecs, però al final no va poder ser. Tot i ser d'un avorriment aclaparador, hagués estat agradable poder treballar en aquell edifici.

L’edifici tenia, per fora, un aire clarament fora del temps, fora de la pròpia ciutat, a mig camí entre l'irrealitat britànica més clàssica i l'irrealitat, molt més comú, de les infinites sèries americanes sobre el món de la medecina. Per dins..., per dins recordava alguna oficina de cinema, una d'aquelles oficines de més d'una planta, on els editors, o els periodistes, treballaven en despatxos amb vistes laterals, com tots, però també, tot i que parcialment, amb vistes inferiors i superiors, quelcom que tenia un estrany efecte de distorsió de l'espai de treball, quelcom que era atractiu i a l'hora neguitós.

Però ell no es podria quedar allà, perquè havia d'anar a l'hospital de la vall, on curiosament no hi havia cap vall, meravelles del pensament humà. Podia tenir sort i, com alguns coneguts, perdre unes quantes hores no fent altra cosa que llegir, i a estones guiar amb paciència alguns pacients, cansats de l'espera i no gaire pacients, a la sala correcta. Una sala d'on sortirien al cap de pocs minuts, deu a tot estirar, amb aquella cara entre la incomprensió més absoluta i la idolàtrica sensació de que tots els seus neguits i maldecaps els havien desat en aquella taula, després d'aquella confesió curta i inconnexa, i després de rebre la penitència que l'oracle vestit de blanc havia escrit en aquell paper, amb caracters cabalístics que només els escollits coneixien...

També podia haver de pringar el màxim legal i fer de tot. La mateixa paraula, tot, obria massa opcions desconegudes, l'enfrontava amb l'indefinit i el posava nerviós, preocupant-lo innecessàriament abans d'hora, com era habitual en ell. En aquell moment l'objecció no es presentava precissament com una mena de voluntariat, sinó més aviat com una mena d'obligació, i aquesta subtil diferència el feia afrontar la tasca, encara indefinida, amb un cert neguit i amb poques ganes. Un neguit que s'agreujava per la pròpia indefinició de què hauria de fer en realitat.

Quedaven en un passat molt llunyà els seus desitjos infantils d'estudiar medecina i arribar a descobrir una cura pel càncer. Quedaven molt lluny també els seus més forts anhels, el desig de conèixer la ment humana i fer-se neurocirurgià, decisió en part equivocada perquè amb el temps i els metges que va anar coneixent va descobrir moltes realitats que s'allunyaven massa d'aquell concepte potser massa romàntic, segurament massa jolivudenc. En aquells moments, abans d'anar a l'hospital i descobrir què faria, la medecina no representava el que ell pensava havia de ser, era simplement un dogall, potser diferent de vestir de caqui o de blau i saludar a gent que enlloc de guanyar-se el respecte, simplement l'exigia, però al cap i a la fi un dogall que l'oprimia.

Gestalt (I)

Miguel está sentado ante una mesa llena de pantallas con diagramas y ecuaciones, bebiendo café a sorbos pequeños, exactamente un sorbo cada treinta segundos. Entre sorbo y sorbo orienta su visión de izquierda a derecha, pasando por todas las pantallas, una y otra vez, deteniéndose en una, cabeceando, murmurando en voz baja, saltando a la siguiente, una y otra vez, una y otra vez, mientras golpea rítmicamente con el bolígrafo en la mesa (click-click, click-click-click).

- Oye, en la cuarta pantalla, la tercera condición está mal, siempre es falsa- dice una voz a su espalda, sobresaltándolo, haciendo que parte del café salte del vaso de cartón a la camisa, y haciendo caer el bolígrafo de Miguel al suelo.

- Como dices? A ver..., ostras! Luis, tienes más razón que un santo! Dios bendito! Una semana! Llevo cinco malditos días y cuatro noches toledanas dándole vueltas al puñetero esquema, tu pasas por aquí, le echas un vistazo y, bingo! problema resuelto. Como narices haces eso, figura?

- Si te lo explico tendría que matarte – bromea Luis – En realidad si te lo explico me tomarás por un iluminado, y en todo caso dentro de unos minutos creerás que ha sido pura chamba, así que da igual. – responde Luis encogiéndose de hombros.

- No! No! En serio, Luis! Sabes bien que mi curiosidad no admite preguntas sin respuesta, ni respuestas sin pregunta, ni cosas por saber. Coño, si a veces me siento como la portera de 13 rue del Percebe!. Dime como has resuelto eso en un suspiro, por favor!.

- Bueno, - dice Luis – es algo un poco difícil de explicar sin parecer pedante. Podríamos decir que tengo una especial sensibilidad para captar de golpe la estructura de las cosas, y ver sus defectos, los elementos no equilibrados y las rupturas de simetría. Es como una especie de visión Gestalt.

- Gesqué? - bromea Miguel – Mandelocualo? Que palabro es ese?

- Si hombre, ponte ahora como la de “la sufície?, ezo que eh lo que eh?”, -  responde riendo Luis - ahora vas y me dices que no has oído el palabro en la vida, con tu gusto por las humanidades.

- Bueno, sí, lo he oído alguna vez, pero no veo que tiene que ver con detectar problemas o ver defectos, la verdad, pensaba que era algo sobre ilusiones ópticas o algo así – dice Miguel, con el semblante algo confuso.

- Yo te lo explico - dice Luis – verás como tiene que ver. La Gestalt es, como dices tu, un palabro, en este caso un palabro alemán, que quiere decir “forma” o también “estructura”. En realidad el término suele asociarse a una corriente psicológica en la que su axioma principal es “El todo es mayor que la suma de sus partes”, seguro que la frase la has oído mil veces.

- Pues me suena – responde Miguel – parece de la misma familia que la frase “Tiran más dos tetas que dos carretas”, aunque en ese caso las partes suelen parecer mayores que todo el resto.

- Ja ja ja – ríe Luis – bueno, la psicología Gestalt diría que en este caso se debería aplicar el principio de simetría, aunque no siempre se cumple.

- Sigo sin ver la relación – comenta Miguel – que implica esa frase del todo y las partes en cuanto a detectar los problemas tan fácilmente?

Mira, déjame explicártelo poco a poco – dice Luis – verás como se llega. Para empezar, imagina que aplicas ese axioma a la percepción, por ejemplo al sentido de la vista, en algo muy cotidiano. Cuando miras a una persona, no lo haces por partes (venga, no vayas por ahí, ya sé que si es una mujer seguramente si que la mires “por partes”, pero seamos un poco serios, vale?).

El caso es que no dirás que has visto dos brazos, y dos piernas, y un torso, y una cabeza, y una melena rubia, y una falda negra hasta media rodilla, y unos zapatos rojos, y una blusa blanca, y un bolso beige, y unos pendientes de plata, y un pañuelo azul cielo, y unas gafas de sol. Lo que dirás es que has visto a una mujer (el todo), y sin embargo, si tu percepción está bien afinada, podrás describir las partes que conforman ese todo aunque la hayas mirado tan solo unos segundos.

Pues bien, si afinas tu percepción en la Gestalt, en ver el todo y sus partes a la vez, entonces esa observación se puede integrar en tu mente de tal forma que puedas detectar elementos que rompan esa estructura global que has percibido con solo echar un vistazo. No sé, por ejemplo si se rompe la simetría porque solo lleva pendientes en la oreja izquierda, o porque la blusa le queda fuera de la falda en la parte derecha, o porque lleva algo torcidas las gafas de sol. La rotura de simetría es una de esas cosas que pueden servir para detectar fallos, aunque en este ejemplo tenga poca relevancia.

Entonces, donde puede tener relevancia? – pregunta Miguel – aunque ya solo ser capaz de captar la esencia de una mujer como explicas me parece interesante.

Por poner un ejemplo, – le responde Luis sonriendo - en hacer que un compañero de trabajo deje de perder los días buscando el error en sus diagramas y ecuaciones, viendo donde se rompe la simetría y donde está el punto de ruptura.

Así de fácil? Un vistazo rápido y yastá? – pregunta Miguel.

Sí…, así de fácil si quieres verlo así. – comenta Luis – Esta visión Gestalt y la memoria fotográfica me vienen “de serie”, es como los que nacen con el oído absoluto, que pueden detectar incluso si una pieza se interpreta con una afinación diferente al La de 442 Hz.

Pues nada…, cada vez que me quede encallado solo tengo que llamarte, no? – pregunta Miguel sonriendo.

Solo si luego me invitas a una birra – responde Luis – que esto de la Gestalt me da mucha sed.